Ja he plorat i ara vull cantar
el temps desfet que he ben perdut xisclant.
Tot m'apareix tal com si al cant distant
hi hagués deixat la sal que fa bo el pa.

Si algú em pregunta quan, diré: enlloc;
si algú em demana on, diré que mai…
Em faré el foll, car no vull l'esplai
de la tristor que em glaça perquè és foc.

Tan sols jo sé que algú em feia plorar
i jo ho volia fer. Quin dolç engany!
-pensar que és falsa l'excusa d'amar!

Sento la música: neix d'un cel clar,
d'una nit màgica que em vol el plany
i ara ja sé la clau: plorar és cantar.